Joan Arqué: "Humanitzar en cap cas serà justificar ni legitimar, però ens pot fer entendre".

A partir de processos d'investigació i a través del teatre, l'audiovisual, el periodisme i la fotografia, el col·lectiu Cultura i Conflicte posa sobre la taula realitats, de vegades incòmodes, per convidar l'espectador a plantejar-se noves preguntes.

Ara, els pots trobar al Teatre La Biblioteca amb No miris, una ficció basada en fets reals a partir de la història de Verónica Estay Stange, filla de represaliats per la dictadura xilena i alhora neboda d’un important repressor, anomenat El Fanta. L'obra compta amb Pep Cruz, Marta Marco, Erol Ileri i Gemma Martínez. Parlem amb Joan Arqué, director, sobre els processos d'investigació i la incomoditat de parlar sobre les zones grises de la condició humana.

Com arribeu a l'obra de la Verónica Estay Stange?

Després d'investigar molt que, per nosaltres, és la primera part de la recerca. La investigació, anar acumulant materials que parlen d'allò que ens interessa, el tema que hem escollit... Parlar de les zones grises de l'ànima humana, què hi ha més enllà dels fets, dels titulars, què és allò que fa possible que passin determinades coses que moltes vegades amaguen causes i conseqüències, però en cap moment ens hem aturat a pensar. En aquesta primera investigació, anem trobant diversos testimonis i investigadors que ens fan ampliar la mirada i les possibilitats. Alguna, fins i tot, ens sembla realment impossible o inversemblant. Allò que diuen que la realitat supera la ficció... I a la Verònica, la trobem en aquest camí.

Com ha estat el procés d’investigació i d’escriptura de l’obra? I de portar-la a escena?

El procés ha estat ric en coneixements i experiències, ens ha donat molt de coneixement i possibilitats de reflexió. T'obliga a aturar-te, a replantejar-te moltes coses i a posar-te en crisis. Suposo que és un dels principals motius per fer el què fem. D'alguna forma és impagable, aquesta sensació que contínuament t'estàs formant i que de veritat de veritat, sabem ben poca cosa. També té moments durs, o tristos, en què ens posem en dubte, ja no de com pensem, o de com estem plantejant el projecte sinó com actuem a les nostres vides. D'altres que la crisi també ens parla de si val la pena. Però honestament, són projectes que més enllà dels resultats sempre tens la sensació, que has anat a llocs, que si no fos per això, no t'hi haguessis acostat mai.

En el procés de posada en escena si suma la implicació d'un equip d'intèrprets compromesos que han fet d'aquesta part del trajecte, un lloc molt ric i ens ha ajudat a trobar l'equilibri que tant buscàvem entre el material real i la ficció que hem volgut crear.

No miris parla de les zones grises de la condició humana. Ningú vol mirar cap aquí, però alhora tots ens hi reconeixem. Què ha suposat parlar d’una realitat tan incòmoda?

Mirar cap aquí d'alguna forma és mirar també cap a dins. Gairebé res del que fem ens és extern del tot i en aquest cas tampoc n'és una excepció. A més, conèixer a les persones de les que parles, d'alguna forma et fa pensar que com a individus, de vegades no estem tan lluny. Que la condició humana en un context adequat ens apropa molt més del que creiem. I que humanitzar en cap cas serà justificar ni legitimar. Però que conèixer, veure les coses quan es pot, que no sempre és així, ens pot fer entendre. I si es dona el cas, mirar des d'un altre lloc i reflexionar-hi també.

Creus que hi ha coses que és millor no saber de les persones que estimem?

Depenent de com vulguem viure, o del moment que visquem. Si alguna cosa he après, crec que és molt difícil creure en respostes absolutes. El context i el moment en què vulguem saber seran molt determinants.

L’amor pot sobreviure quan descobrim alguna cosa de l’altre que contradiu completament la imatge que en teníem?

No sempre, però sí que pot sobreviure. Si més no, pot tenir alguna possibilitat.

Què espereu generar en el públic amb aquesta obra?

Més preguntes i potser alguna discussió. També la sensació que han vist teatre.

A Cultura i Conflicte esteu acostumats a ser multidisciplinaris, com es veu reflectit això en aquesta obra?

En una sèrie de pòdcasts amb material original generat durant el procés d’investigació. Es diu “La mala memòria. Àlbum sonor contra l’oblit” i està disponible a Spotify.

També amb una instal·lació sonora amb testimonis punyents que parlen en primera persona sobre la banalització del mal, els silencis familiars o la frontera entre qui som i qui podríem arribar a ser, que el públic podrà veure abans o després de l’espectacle al mateix Teatre La Biblioteca.

Comprar

Actual

NO MIRIS

Del dt. 22.09.26 al dg. 18.10.26

Teatre la Biblioteca

Teatre