Queralt Riera: "El cos hauria de tornar a ser una casa pròpia"

La Carme arriba gairebé per casualitat a un centre d’atenció a les dones i hi descobreix una paraula que no coneixia: amor propi. La Maricarme sobreviu a una agressió que la porta a l’hospital i, en despertar-se, ha de reconstruir-se cos a cos, mirall a mirall. La Carmela no en sortirà: la seva mort travessa l’obra com una absència que obliga les altres dues a fer-se costat.

Perdona'm cos meu no és un pamflet ni un crit de denúncia, sinó un mirall, potser trencat, de com les relacions tòxiques es repeteixen quan no tenim prou eines per desfer allò que hem après des que naixem.

L’obra arriba al Teatre Akadèmia del 28 d’octubre al 22 de novembre, amb Mireia Aixalà, Àfrica Alonso i Annabel Castan.

Parlem amb Queralt Riera, directora i dramaturga, sobre el poder de l’amor i la responsabilitat de l’art davant la violència masclista.

Expliqueu que, en el fons, aquesta és una història d’amor. Com pot ser que una obra que parla de violència masclista sigui, també, una història d’amor?

Perquè l’amor es pot convertir en una arma molt poderosa. Atorguem el poder de ferir-nos a les persones que estimem perquè estimar ens fa vulnerables. Les dones maltractades, i moltes dones, en general, duen la violència del sistema incorporada i la llinda dels límits i l’amor propi la tenen molt baixa. Si el sistema ja és agressiu amb els nostres cossos i les nostres autoestimes, som totes un camp adobat per a maltractaments més íntims.

Per què heu triat explicar la història a través de tres dones i tres experiències diferents, en lloc de construir un únic relat?

Perquè el missatge és important, i l’argument i l’estructura i la forma. Som feministes i militants en contra dels abusos i el maltractament, però també som creadores i ens mou l’amor per l’art. La dramatúrgia ofereix milers d’opcions dins del gènere. El relat únic ja està tant i tant fet i hi estem tan acostumats... Setia la necessitat d’investigar en una veu pròpia i genuïna, en aquesta peça.

En la presentació de l’espectacle establiu un paral·lelisme entre la matança tradicional del porc i la violència contra les dones. Com va néixer aquesta imatge i què us permet explicar?

Moltes tradicions populars duen implícita la violència de la carn. I porca és també un adjectiu que hem sentit sempre dir a moltes dones. El paral·lelisme va sortir sol durant el procés d’escriptura.

Fins a quin punt les relacions tòxiques són una qüestió individual i fins a quin punt són el resultat d'una educació sentimental, una cultura i unes estructures socials?

Sense una cultura de la violació i un sistema patriarcal, les relacions abusives no existirien tal com les coneixem i les patim ara. No sabem què passaria si hi hagués una igualtat real entre homes i dones perquè encara és una quimera. Però no pararem de picar pedra.

Com a creadores, heu assenyalat la responsabilitat de l’art davant els assassinats masclistes i la poca presència que tenen en determinades representacions artístiques. Per què creieu que costa tant portar aquestes històries als escenaris?

Perquè ens interpel·len massa directament i no tenim ganes d’escoltar-les. És molt més còmode parlar de la Guerra Civil que ens queda lluny i hi ha distanciament. Assenyalar ferides actuals, de dins de les famílies, del nostre entorn, és més arriscat i demana d’una honestedat i transparència que fan mal. Cal saltar al vuit si no es vol fer un pamflet. L’art té aquesta particularitat, t’has de despullar.

Creieu que la societat ha après a identificar millor la violència masclista o que encara ens costa reconèixer-la quan no adopta les formes més extremes?

N’estem aprenent...

Com es pot evitar que una obra sobre la violència contra les dones acabi parlant només a les persones que ja estan convençudes de la necessitat del feminisme? 

La nostra obra tracta aquest tema, però conté moltes altres coses: humor, poesia, ritme, una proposta escènica determinada, uns vídeos, unes imatges, una música, unes actrius extraordinàries... Ens hem esforçat molt per crear una obra de teatre global, per a tothom a qui agrada el teatre i la literatura. El “tema” no és el més important, per molt important que sigui.

Que us ha remogut més personalment durant el procés de creació d’aquest espectacle?

Tot, cada escena ens ha emocionat a la seva manera. Hem plorat molt, tots, junts, a la sala d’assaig. Però també hem rigut molt perquè l’obra té aquests dos extrems.

Hi ha hagut alguna escena o decisió artística que us hagi costat especialment d’afrontar?

No, ha sigut un procés molt gustós. Hem treballat en un ambient molt amorós i de respecte. Som un equip molt unit i les noves incorporacions, la Mireia Aixalà i l'Àfrica Alonso, s’hi han integrat de meravella i ara ja són família, també.

Si haguéssiu de canviar el títol de l’obra per una frase que les protagonistes mai no s’han atrevit a dir, quina seria?

No es tallen prou titoles.

El cos pot arribar a ser una casa pròpia després d'haver estat un territori ocupat?

Així hauria de ser.

Comprar

Actual

PERDONA'M COS MEU

Del dc. 28.10.26 al dg. 22.11.26

Teatre Akadèmia

Teatre