Eva Hibernia: "El que és veritablement trist és estar sol amb la ferida"

Una jove arriba a un petit hotel en una nit de tempesta i estableix un vincle inesperat amb la propietària, la Francine. L’aparició d’un tercer personatge, l'André, desencadena un joc de revelacions que connecta passat i present, fent aflorar secrets llargament ocults. Aquesta trobada ofereix als personatges la possibilitat d’un nou començament, com un diluvi que neteja allò que ja no pot continuar ocult. 

La setmana del diluvi arriba al Dau al Sec. Un thriller dramàtic, dirigit per Alejandro Giles i interpretat per Mercè Managuerra, Òscar Molina i Anna Sabaté, que combina misteri, tensió i poesia.

Parlem amb l'autora, Eva Hibernia, sobre les conseqüències dels abusos de la societat i la necessitat de reparar ferides amagades pel silenci familiar i social.

Com neix 'La setmana del diluvi'?

Per a mi, va ser un procés d’escriptura misteriós i feliç. Crec que els tres personatges es van espavilar per fer-se sentir i aconseguir que jo expliqués la seva història. Després de publicar-la a l’editorial Antígona, vaig començar a buscar còmplices que apostessin per portar-la als escenaris.

Quan vaig conèixer Alejandro Giles i vaig veure com treballava amb els actors, vaig pensar que era el director idoni per a aquest material. I no em vaig equivocar. Alejandro hi va connectar de seguida i va pensar en dues actrius amb qui ja tenia un vincle: Mercè Managuerra i Anna Sabaté. Vam fer una primera lectura del text i, realment, es va establir una connexió secreta entre elles i els seus personatges.

També va ser important la incorporació d’Òscar Molina, que interpreta l’André, un personatge complex que requereix molt d’ofici i talent.

Cada vegada que vaig a la sala d’assaig, és un plaer veure treballar aquests magnífics actors. És emocionant veure els personatges encarnats, quan per fi respiren i bateguen a través d’una veu, d’un cos i d’una intel·ligència que els permet escoltar les seves necessitats, que en el cas d’aquesta obra són qüestió de vida o mort.

L’obra aborda les conseqüències dels abusos i els silencis familiars. Què et va portar a tractar aquests temes?

Aquesta obra, com gairebé totes les meves, té com a teló de fons el tema de la llibertat. La protagonista, Francesca, ha iniciat un procés que, des de fora, es pot interpretar com una fugida, però que, a mesura que ens hi endinsem, comprenem que és una qüestió de supervivència. El relat familiar que s’ha construït per silenciar el passat i sotmetre-la a un present de dependència és la gàbia de la qual decideix sortir. Aquesta decisió comporta risc i acció. Quan arriba, desorientada, a l’hotel, és un ésser acorralat pels seus fantasmes. Gràcies a Francine, la propietària de l’hotel, que escolta la jove d’una altra manera, aquests fantasmes deixen de ser una angoixa imprecisa i comencen a revelar el seu veritable rostre, i amb ell, la història silenciada i segellada dins seu.

A l’obra, a més, hi ha un joc de miralls que agermana unes dones amb les altres, més enllà de les diferències generacionals. És una correspondència misteriosa a través de la qual la història truncada d’unes pot esdevenir una segona oportunitat per a les altres. Quan vaig començar a escriure aquesta obra, no tenia la intenció de tractar uns temes concrets; jo escric a partir d’una imatge matriu que em ronda pel cap i que, per dir-ho d’alguna manera, em va portant cap allà on vol. En aquest cas, va ser aquell hotel que reuneix els personatges. El vaig visitar sovint amb la imaginació i els personatges hi van irrompre amb força, amb la seva veu i els seus silencis eloqüents.

En aquella època vaig llegir i reflexionar molt sobre la maternitat, la sororitat i la força de la feblesa, i tot això s’ha filtrat a l’obra i s’ha convertit en acció. Tant l’Alejandro com la resta de l’equip van connectar immediatament amb el material. Tots sentim que les conseqüències dels abusos ens configuren d’alguna manera i que la inèrcia social ens obliga a avançar per la vida adoptant una actitud funcional.

Aquesta és la història d’algú que decideix apostar per mirar de cara i posar nom a allò que la cega i la silencia. El nostre temps ens tempta amb un ampli ventall de «narcòtics» i evasions per mantenir-nos allunyats de la incomoditat, del dolor i de la necessitat de ser presents. Aquesta obra ens anima a despertar i a acompanyar aquells que necessiten despertar.

Fas referència al diluvi com una neteja, què representa aquest diluvi pels personatges?

A l’obra hi ha diverses referències a la Bíblia i als ritus sagrats. S’oficia una estranya missa entre les dues dones, hi ha l’acte mateix de la confessió… O el diluvi, que és present en forma de pluja contínua. Es parla del fet que la ciutat on hi ha l’hotel és molt antiga, de la mateixa manera que és antic el problema estructural que travessa la història particular dels personatges, arrelat als fonaments mateixos de la nostra societat i cultura. Per això hi ha un ressò de la «solució» que el Déu de l’Antic Testament utilitza quan es cansa de com fan les coses les seves criatures: enviar un diluvi que renti tota taca, que dissolgui tot pecat i que instauri, en definitiva, un món nou. Shakespeare també recorre a aquesta solució, però com a denúncia, quan algú comet un crim i la natura es desordena, fent evident el mal.

La setmana del diluvi és una tragèdia contemporània i, per això, s’arrela en la seva tradició i reinventa els referents. El procés psíquic està en sintonia amb l’atmosfèric. La pluja és real, i la inundació de la psique, també. L’aigua és un dels elements més simbòlics; en última instància, és la vida mateixa, d’on neix tot. És una setmana d’aigua per negar-s’hi, dissoldre-s’hi, netejar-se, trobar el propi curs i tornar a engendrar-se.

És possible tancar realment les ferides del passat?

En general, el teatre contemporani es mira en un temps d’incertesa, i això fa que sovint els finals quedin oberts, gairebé sense energia de final.

La Francine és una dona que té cura de la seva ferida, que la visita de tant en tant, que es recrea en la solució que va trobar per conviure-hi. Per a ella, alguna cosa pròpia es repara a través de la Francesca, perquè a l’obra tothom dona i tothom rep en funció del que dona. La Francesca surt, per fi, de la ingenuïtat i la paràlisi per recuperar una part radical de si mateixa, i sembla que aconsegueix una descolonització total de tot allò que l’ocupava.

No espera que ningú la repari: es repara a si mateixa, perquè allò que repara davant dels nostres ulls és el que no va poder dur a terme en el seu moment i que, finalment, li proporciona autonomia i llibertat.

L’André és un personatge molt complex. Cada vegada que parla o actua, ha de tocar dues tecles oposades alhora, provocant en l’altre emocions contradictòries. La seva ferida, com tot en ell, és voraç. En qualsevol cas, les ferides sempre deixen una marca, un relleu que dona fe de la nostra dignitat i de la nostra història.

Quan vaig publicar el text, el vaig obrir amb un epígraf signat per Marguerite Duras que, parafrasejant-lo, diu que és quan deixa de fer mal que es pot explicar. I si expliquem la ferida, és perquè el que és veritablement trist és estar sol amb la ferida. Una societat també és una pell compartida, marcada per cicatrius, i cal posar-hi nom.

Com has trobat l’equilibri entre misteri, tensió i poesia? I més amb una càrrega tan emocional…

Des de l’escriptura del text, l’estructura temporal d’una setmana és el marc que ajuda a dosificar el misteri i la revelació progressiva de l’iceberg. En moltes tradicions, el set és un número màgic; completa un cicle. De fet, en el mite judeocristià, Déu crea el món en una setmana. Alhora, tots ens regim per aquest metrònom; tenim interioritzat que hi ha dies més feixucs, que exigeixen més esforç, i dies que representen un alleujament. Que alguna cosa s’acaba i que alguna cosa torna a començar.

El temps a l’obra és un element essencial i liminal. El temps present té meandres que ens porten al passat i l’actualitzen. Aquest passat, que domina el present des de la foscor, va deixant pistes en la conversa i en els gestos. Són com les pedretes que en Hansel i la Gretel deixaven pel camí per saber tornar a casa. L’espectador va recollint aquestes pedretes, enllaçant-les i reconstruint, al costat dels personatges, allò que no es pot dir, que es balbuceja, que treu el cap i trenca la lògica del llenguatge.

La poesia en el meu teatre és un esforç del llenguatge per explicar alguna cosa que no hi ha manera d’explicar; és una lògica que el personatge s’inventa per necessitat. És un llenguatge que ja suporta una tensió elevada i, per això, és molt precís. També hi ha humor, perquè la vida és així: no ens mantenim sempre en un mateix registre, sinó que anem fent tombs, perquè la interacció amb l’altre ens genera sorpresa.

Aquest equilibri en la traducció a la posada en escena ha requerit un treball minuciós en la interpretació del subtext, que és la veritable arquitectura que sosté l’obra i allò que fa vibrar el misteri. A més, hi ha una lectura escènica molt acurada per part d’Alejandro Giles de tots els elements que orquestren la posada en escena: el tractament de l’espai, la llum, els colors escollits, els codis i el ritme.

Creus que el públic es veurà reflectit en algun dels personatges?

Tota tragèdia ofereix a l’espectador un mirall no literal del seu rostre, però en el qual va trobant signes i connexions que l’ajuden a reflectir la seva pròpia història. Sempre he pensat en l’espectador d’aquesta obra com en un testimoni. El personatge de la Francine no només possibilita la revelació del trauma de l’altre personatge, sinó que també ens ensenya com l’atenció pot ser una acció dramàtica i dinàmica, capaç de generar en l’altre respostes inesperades.

El meu desig és que l’espectador tingui, com tots els personatges de l’obra, una segona oportunitat a través d’aquesta història. Per a moltes persones, no reflectirà literalment la seva pròpia història, però potser els permetrà reconèixer situacions que els havien passat per alt o trobar un sentit més ampli a la manera com funciona el fet de quedar atrapat en un secret.

Quins han estat els principals reptes a l’hora de tirar endavant l’obra?

El principal problema per tirar endavant un muntatge és la producció, trobar agents productors que hi inverteixin i hi confiïn. Ha estat un llarg camí fins que hem aconseguit reunir les forces necessàries gràcies a La Korbata i Dau al Sec.

El material en si mateix és un repte per als actors. L’Alejandro i jo hem fet molta feina prèvia de conversa minuciosa sobre cadascuna de les escenes de l’obra. Ell em va proposar estrenar-la primer a Buenos Aires. Aquesta estrena prèvia ha fet que l’Alejandro arribés amb una comprensió del text no només intel·lectual, sinó també vivencial, ja contrastada amb el públic.

Igualment, aquí la vida dels personatges adquireix nous matisos perquè els actors són uns altres. És màgic veure com una mateixa partitura revela aspectes o matisos nous en funció dels intèrprets. El veritable repte de la proposta és que passi allò que ha de passar, i qui vingui a veure-la comprovarà que no és un repte menor.

Sense fer espòilers, per què recomanaries ‘La setmana del diluvi’ a algú que encara dubta si venir a veure-la?

Per a mi, està sent molt emocionant escoltar les recomanacions que fa el públic. A Buenos Aires, una espectadora va dir: «La interpretació és impecable, la direcció també, i el text ens va anar portant. És divertida, entretinguda i intrigant. És commovedora i hi ha temes que ens travessen. És el que més m’importa, que el teatre ens travessi».

A mi també m’importa que el teatre commogui. Crec que és una obra necessària, com un got d’aigua, fins i tot per a aquells que no tenen set.

Comprar

Actual

LA SETMANA DEL DILUVI

Del dj. 22.10.26 al dg. 08.11.26

Dau al Sec

Descompte especial

Teatre