EL HIJO DE LA CÓMICA

Si l’escriptor Delibes em va ensenyar a mirar, el còmic Fernán-Gómez, a escoltar.

Escoltar-lo, entre altres, històries de supervivència, d’absències, de pors, d’esperances, de somnis: de llibertat, de “convertir-se en algú”, de ser —per què no?— Jackie Cooper, “el de L’illa del tresor”, i “escriptor de novel·les de Salgari”.

Ecos de Baroja, Galdós, Barea… rondaven per aquella memòria.

També, a través de la de Fernando, se m’apareixien les veus de la seva àvia i de la meva, la llunyana de Carola, la seva mare, la de María, la criada analfabeta aficionada a la poesia, la del nen somiador, la del meritori amb el seu grapadet de castanyes seques a la butxaca, la del jove enamorat i amb pressa, amb molta pressa…

Veus en una sola veu. Confio que m’escolteu amb la mateixa o semblant emoció amb què jo l’escoltava a ell, el nét de la modista,el fill de la còmica.