EL DIBUIXANT DE LABERINTS

Tot té un inici. Que tot tingui un final, ja ho podríem posar en dubte. Aquesta nit d’insomni, per exemple, ha començat quan m’he estirat al llit, però sembla que no s’hagi d’acabar mai. Igual que la sensació d’extraviament que sento des de ben petit, quan dibuixava laberints, obsessivament, qui sap si per divertir-me o per trobar una sortida. Encara ara, no sé qui vull ser a la vida, no trobo la meva vocació, el meu camí ni el meu sentit vital.

Avui he decidit tornar al laberint d’Horta, on tants cops havia anat de nen. Vosaltres m’hi acompanyareu, i viatjareu amb mi a les profunditats del meu —i del vostre— cervell; de les meves —i de les vostres— pors; de les meves —i també, de les vostres—esperances. Pel camí trobarem éssers mitològics, somnis d’infantesa i llegendes del pop, com ara un home-laberint, el Minotaure grec, Ariadna i el seu fil o, fins i tot, el Doraemon, el gat còsmic més famós de tots els temps. Esperem no perdre’ns.