ESTO ES OTRA PELÍCULA MÁS SOBRE UN HOMBRE

Això és evident.

És evident, això és evident.

Sé que és veritat perquè és evident.

Si no fos evident,

segurament

no ho hauria pensat.

Clar, he arribat a aquesta conclusió perquè és l’evident.

No hi ha més conclusió a la qual arribar perquè no n’hi ha més.

Segur que hi ha alguna cosa més enllà, però no vindrà d’aquestes mateixes premisses sinó d’altres que també estan després d’això. Això acaba així. Si les premisses haguessin estat altres o n’hi hagués hagut més, jo no seria aquí, jo seria en una pel·lícula on haurien passat altres coses.

Potser (o després) (o quan arribi) tot això tindrà sentit.

“Dolor hic tibi proderit olim”.Aquesta frase en llatí és d’Ovidi.

Ovidi, el descens als inferns, la divina comèdia.

Catàbasis, com a la pel·lícula de Lars von Trier.

Ara mateix estic conduint cap a la feina. Ho veieu a la pantalla.

La pel·lícula és un descens als inferns.

L’infern és arribar a la feina.

Durant aquest viatge hi ha tota mena de pensaments que llegeixo en veu alta. Són aquests.

Començo en algun lloc, diguem el llit. I el primer que penso és que m’estic despertant per anar a la feina, avui passava alguna cosa. Alguna cosa a lo Godot. Després, els pensaments mentre em dirigeixo a la feina.

Quan hi hagi arribat, al final, pensaré que, tot i que faci mal, potser tot això servirà per a alguna cosa. És el que pensaré mentre obro les portes de la meva feina.Penso que potser tot això servirà per a alguna cosa mentre obro les portes de la meva feina. De l’infern. Sent ‘això’ tant els pensaments com haver anat a la feina.Perquè això sigui entretingut, hauria d’haver coses que es nomenin al principi i es vagin resolent després.

A la pantalla està passant la realitat i després jo sóc a l’escenari llegint els meus pensaments, el meu cap. Vaja, això.

Si a la pel·lícula parles amb algú, hauria d’aparèixer subtitulat, perquè qui parla sóc jo a l’escenari i el que dic a l’escenari són els meus pensaments.

És això, la realitat està a la pantalla i la ficció passa a l’escenari.

En algun moment hauria d’haver-hi alguna cosa espectacular, omplir el teatre de fum, que és una idea que m’encanta.

El que llegeixo, els meus pensaments, poden ser les notes del mòbil, no cal escriure gaire més. Alguna frase de Barthes i algun tweet.

Quan el protagonista és al pla es llegeixen els seus pensaments i quan als plans no apareix ell, es llegeixen cites.

En algun moment diria alguna cosa com: hem perdut la capacitat d’imaginar, cal fer una pel·lícula sobre algú que no faci res. És crear un nou imaginari, és un projecte polític.