L'ÚLTIM BALL

Ens trobem en un moment de canvi d’una ciutat il·lusionada. Una Barcelona que gràcies a les Olimpíades del 92 deixa de donar l’esquena al mar.  S’enderroquen espais emblemàtics per construir-ne d’altres amb l’esperança de deixar enrere una ciutat grisa i construir-ne una de nova amb un nou esperit, noves esperances i amb nous models de convivència.

Un home i una dona, ja grans, vells, arriben al camerino del Maragda, una atrotinada sala de ball que està a punt de ser enderrocada.

Una parella que a ritme de bolero, pasdoble, tango, vals i el record del fill, van posant en evidència un model de convivència en el que podem reconèixer a una gran part de la societat o a nosaltres mateixos.

El ball com a  fonament, com a via d’escapatòria, com a façana d’un amor que fa mal, que llavors i ara, malgrat les il·lusions dels nous temps, continua vigent.

L’últim ball, una denuncia de les relacions tòxiques, de l’homofòbia i de  les injustes  repressions que es toca viure i que avui més que mai hem d’enderrocar, com el Maragda.