L’Albada a l'Entrevista

L’Albada - La Perla29

El teatre és, sovint, el canal on el dolor personal es transforma en memòria col·lectiva. Aquest és el camí que ha seguit el dramaturg Jaume Viñas amb el seu projecte L'Albada, una producció que arriba al Teatre de la Biblioteca després d'una dècada de gestació silenciosa. El que va començar com una teràpia familiar arran d'una sacsejada inesperada, ha acabat esdevenint una de les obres més íntimes de l'autor.

Segons explica el mateix Viñas en una entrevista promocional compartida a les xarxes socials, la gènesi d'aquest text es troba a les sobretaules familiars de fa deu anys. Un seguit de dinars i sopars on els seus pares van començar a obrir la caixa dels records de manera inesperada, desvelant històries de les quals el dramaturg "no en tenia ni idea".

No obstant això, el veritable detonant de l'obra no va ser el relat en si, sinó una reflexió de la seva germana que se li va quedar gravada en la ment com un Inception: "Tu te n'has adonat que les dones de la nostra família han patit molt?". Aquesta constatació sobre el patiment silenciat de les seves àvies, tant la materna com la paterna, el va deixar "molt pillat" i va despertar en ell la necessitat imperiosa de crear.

L'Albada s'estructura a través de tres grans personatges, encapçalats per l'Alba, que completen un triangle humà per explorar el passat. L'obra connecta directament amb la història contemporània d'Espanya i el viatge convuls del segle XX. Les protagonistes són dues dones grans que encarnen la realitat de tota una generació: vides marcades pels secrets, el dolor i el que Viñas defineix de manera colpidora com "un crit ofegat a dins de l'ànima".

Tot i que l'autor aclareix que els personatges de la ficció no s'assemblen directament a les seves àvies reals —a qui no va arribar a conèixer en vida—, sí que comparteixen amb elles "un petit espai d'essència". Per a Viñas, aquesta peça teatral és molt més que una ficció històrica; és un acte de reparació emocional i de reconeixement col·lectiu cap a totes les dones que van haver de callar. "És com un homenatge que, des d'on hi siguin, si el poden rebre, doncs xulíssim", clou el director amb emoció.