BONOBO

El Fadi té un objectiu. El procés que va arrencar fa uns anys està a punt de culminar. Li tremolen les cames i, per primer cop després de molts mesos d’entrenament, es veu incapaç de conduir la furgoneta fins al seu espantós objectiu. Un imprevist en una gasolinera trastocarà els seus plans i l’abocarà a una fugida endavant en forma de road movie a través de bona part de la geografia de l’Estat.

La tarda del vint-i-u d’agost del 2017, en Younes, un noi de 22 anys, va ser abatut a trets pels Mossos d’Esquadra en una vinya dins el terme municipal de Subirats, a l’Alt Penedès. Just a costat de casa. En efecte, la meva família i jo vivim molt a prop d’on aquell xaval de Ripoll va acabar el seu delirant i espantós viatge. Molt a prop. Tant, que vam ser testimonis involuntaris de tot. Aquell capvespre no ha parat de rebotar-me dins des d’aleshores. I fa mal. Un mal estrany, difícil.Bonobo és un thriller, una road movie desesperada, una fugida endavant. I també és l’eina que m’he empescat, emparant-me en l’enorme poder de la ficció, per robar-li a aquell cadàver postadolescent la seva condició de persona, fer-lo personatge i poder formular, així, les preguntes que em provoquen aquest dolor. Preguntes que em semblen cabdals en el context moral i sociopolític d’aquesta primera meitat de segle. Em pregunto qui és ell i qui som nosaltres. Em pregunto si existeix una possibilitat real de redempció. Per l’odi em pregunto, i per la pietat, com a motors i valors intrínsecs dels humans. Per la fragilitat de les nostres conviccions, de la nostra identitat, i sobre l’existència o no de segones oportunitats a la vida de les persones. Moltes preguntes. Massa poques.