TABLEAUX VIVANTS
FITXA ARTÍSTICA
Direcció: Miguel Ángel Ramos i Elena Fraj Herranz
Actors i actrius: Mariona Naudin, Albert Pérez Hidalgo, Ireneu Tranis, Pepe Rovira i Urbana Rodríguez Gaona
Direcció de fotografia: Juan González
Direcció d’art: Rafel Vives
Càmera: Lili Marsans i Inés Molina
So directe: Ricardo González i Germán Regueira
Producció: Sambenito
Ajudants de producció: Diana Asenjo i Amalia SP de Nieves
Maquillatge i caracterització: Jennifert Ramos i Valentina Holguin Galindo
Decorats: David Orriols i Zeroquatre
Muntatge: Elena Fraj Herranz i Miguel Ángel Ramos
Postproducció de so: Ricardo González
Programació AV: Carlos Fraj Herranz
Grafisme i postproducció de color: Elena Fraj Herranz i Miguel Ángel Ramos
Meritoris i meritòries: Ainhoa Rosero, Carla Brun, Alicia Martínez, Queralt Martínez, Iker Luengo, Mariona Escolano i Júlia Franco
Produït i finançat per: IMARTE, Grup de Recerca en Art, Ciència i Tecnologia, Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona; Àrees Emergents, Universitat de Barcelona; Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya
Amb la col·laboració d’Hangar i LabMedia UB
Grup de recerca Visualitats discursives de les respostes a les violències de gènere als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol (UB): Elena Fraj, Marta Venceslao, Diego Marchante, Isaac Marrero i Ana Fernández Cebrián
Amb la col·laboració d’Esther Moreno i Elena Pilcher
Des dels anys vuitanta, els mitjans de comunicació han recollit vint-i-sis casos de dones que van matar els seus agressors sexuals o maltractadors a Espanya. Tot i que moltes d’elles ho van fer en legítima defensa, van ser condemnades, amb poques excepcions, a llargues penes de presó.
Aquest videoassaig amb activacions performatives recupera les seves històries a través de dos personatges recreats que travessen un relat en què es troben ficció i no-ficció. La peça planteja una reflexió sobre com els mitjans construeixen uns imaginaris de la feminitat en què les dones en situació de violència masclista són representades o bé com a éssers passius, és a dir, com a bones víctimes, o bé com a monstres.
Finalment, la instal·lació performativa reflexiona sobre l’acostament a la realitat des de les metodologies de la recreació i la ficció audiovisual, constituint-se com un assaig fílmic sobre les imatges i la veritat en temps d’intel·ligència artificial, postveritat i true crime.
