ELS NENS NO VENEN DE PARÍS

Un monòleg amb ecos mitològics on un pare s’enfronta a la impossibilitat de reconstruir allò que no va saber veure trencar-se. A través de la seva veu —fragmentada i plena d’angles morts—, veiem com la rutina domèstica, els silencis i les decisions preses sense pensar han anat generant un clima familiar insostenible. Com passa sovint, els fills n’acaben sent també víctimes. La seva confessió, tan íntima com esquiva, oscil·la entre el desig de reparar i la por d’assumir la pròpia responsabilitat. Submergit en el seu pensament màgic, encara un naufragi del que no sap si podrà emergir.

Aquesta obra és fruit de l’Itinerari Beckett, que vol promoure l’escriptura de noves peces teatrals.