RICARD 111

Han passat onze anys. El nom de Ricard ja no ressona pels passadissos d’un institut, sinó pels d’una presó on compleix una condemna impossible: 111 anys. El noi que es va emmirallar en el monstre de Shakespeare intenta ara habitar una normalitat fràgil, feta de rutines, llibres i silencis.

Sap que les veus que el van empènyer a matar tenien un nom clínic. Sap també que la papallona blava que creia real —aquella presència delicada que va guiar els seus actes— només vivia dins del seu cap. Acceptar-ho va ser el primer pas cap a una lucidesa dolorosa.

Ricard 111 situa l’espectador davant d’un enigma inquietant: què passa quan el mal ja no es pot atribuir a fantasmes, sinó a un mateix? En el seu retorn a Shakespeare, Ricard buscarà respostes en la resta de personatges, potser per entendre allò que mai no va voler mirar de cara.

I l’espectador, de nou convertit en testimoni privilegiat, no podrà deixar de preguntar-se si la redempció és possible o si hi ha ombres que, com certes papallones, només semblen viure un dia però poden habitar-nos tota la vida.