DESÍDIA

Atrapades com cada dia al mateix bar, tres noies comparteixen els desitjos frustrats que les travessen. Tot i l’entesa i la compassió que acaba apareixent entre elles per primera vegada després d’haver compartit els seus anhels, no són capaces de sortir del cercle desidiós al qual es veuen evocades. La frustració s’ha convertit en la seva rutina i, per intentar apaivagar-la, beuen i es lamenten en va. Com sortir d’això?

Feta en clau híbrida, la peça pretén ser, en el fons, una oda irònica i poètica als petits moments que ens passen pel davant, però que no sempre estem obertes i disponibles per captar.

L’obra parla de les insatisfaccions que ens travessen i que sovint ens porten a experimentar el que anomenem nostàlgia de tot allò que no ha passat. Encallades en aquesta sensació que s’enquista, acceptem la desesperança que actua com a mecanisme dia rere dia per mantenir-nos aturades en l’espera d’aquestes coses que no arriben, encegant-nos de les possibilitats que hi ha en tot allò que sí que hi és però no veiem.