ZWEIG: BERNANOS

El febrer de 1942, en ple domini nazi durant la Segona Guerra Mundial, dos reconeguts intel·lectuals europeus exiliats al Brasil —l’austriac Stefan Zweig i el francès Georges Bernanos— han concertat una trobada a la finca del francès a Barbacena.

Zweig, d’origen jueu, ha estat proscrit pels nazis, però mai no s’ha arribat a enfrontar obertament amb ells. Bernanos, monàrquic i catòlic ultra conservador, ha passat de l’admiració pel feixisme a una dura condemna després de ser testimoni, a Mallorca, a l’inici de la Guerra Civil espanyola, de la violència dels militars colpistes amb la connivència de l’Església.

Zweig i Bernanos, tot i no conèixer-se personalment, comparteixen l’humanisme i la llibertat de pensament, encara que no sempre amb afinitat, atesos els seus caràcters antitétics. Parlant de la deshumanització en temps de conflictes, del paper de l’intel·lectual, dels nacionalismes i de l’europeisme, de la uniformització i de la globalització social i cultural, es lliuren a una conversa tant il·luminadora com desoladora.

Zweig i Bernanos són dos personatges tan diferents que inicialment costa imaginar que fos possible una conversa profitosa entre ells. Certament, però coincideixen en un punt comú: la llibertat de pensament. Zweig des del punt de vista de l’humanisme cultural europeista, i Bernanos des d’una consciència individual més espiritual.