PERFECTES DESCONEGUTS

En un sopar entre quatre parelles que es coneixen de tota la vida, es proposa un joc que posarà damunt la taula els seus pitjors secrets: llegir en veu alta els missatges i les trucades dels seus mòbils; la seva vida sencera compartida per tots en aquell moment. Segur que sortiran a la llum molts aspectes ocults.

Perfectes desconeguts és una d’aquestes obres que pertanyen al gènere de la comèdia, amb un toc de vodevil, on els personatges juguen al gat i a la rata i en què les màscares socials cauen just quan més s’espera que es mantinguin al seu lloc.

Pocs saben que la pel·lícula Perfetti sconosciuti (2016) de Paolo Genovese, en la qual es basa l’obra teatral, s’ha adaptat a 25 països i ha entrat al llibre dels rècords Guinness com el film que té més remakes en la història del cinema mundial.

La situació que planteja la pel·lícula és molt universal: una reunió de parelles d’amics de diferents edats. La vetllada promet quan algú proposa un joc que tots els assistents accepten: deixar els mòbils al centre de la taula i permetre a la resta seguir qualsevol incidència (trucades, whatsapps, converses, missatges, xats i notificacions a les xarxes socials) per, d’aquesta manera, en una exhibició impúdica a mig camí entre la morbositat i el tafaneig, saber coses dels altres.

El que a priori sembla un divertiment lúdic i entretingut, gairebé innocent, es converteix en capciós i pervers, perquè resulta que ningú és qui sembla, no tot el que es mostra és legal, i moltes parcel·les de la intimitat surten a la llum sense la immaculada pàtina que ofereixen a primera vista.

El cas és que, durant el sopar, els secrets que semblaven millor guardats pal·lideixen i donen la raó a l’expressió anglesa que diu Everyone has a skeleton in the cupboard.

La conclusió que podem extreure és que poques persones són realment honestes amb els altres (ni tan sols amb elles mateixes, cosa encara més preocupant) i que el mòbil el carrega el dimoni. Allò que ens pot alliberar, desinhibir-nos, permetre’ns escriure protegits per una pantalla, pot convertir-se en el nostre pitjor enemic, perquè ja se sap que un és amo dels seus silencis, però esclau de les seves paraules (i de les seves imatges a internet).