LA CONVENIÈNCIA

Ell i Ella estan a punt de casar-se. Ell és xilè. Ella és barcelonina. Ell i Ella s'estimen. Els va unir la seva passió pel teatre, el seu somni de ser intèrprets i el seu desig de fugir de la precarietat i de la violència institucional. La seva connexió va ser immediata, el seu vincle no ha fet més que enfortir-se i els sentiments de l'un envers l'altre no han parat de créixer. De créixer... i de complicar-se. Com en tota relació.

Però Ell i Ella, no són exactament "parella". Almenys, no en el sentit que dicta l'imaginari col·lectiu i les normes socials. No tenen una relació que la majoria definiria com a "nòvios", a la pràctica. Ell té la seva nòvia, també migrant. Ella, acaba d'embarcar-se en una hipoteca amb el seu nòvio català de tota la vida. Però Ell i Ella s'estimen tant, que van decidir casar-se perquè ell tingués més facilitats per regularitzar la seva situació legal a Espanya. Ell i Ella s'estimen, sí; en una profunda relació d'amistat.

La decisió de casar-se sacsejarà les seves vides, el seu entorn i les seves altres relacions. Els enfrontarà a judicis i prejudicis - tant seus com d'altres - i els portarà a fer-se moltes preguntes. Quines són les implicacions morals d'una situació com aquesta? Quins vincles podem o no establir més enllà de l'amor genuí? A mesura que els personatges se submergeixen en la tasca de simular una connexió íntima i de llarga durada, es veuen obligats a enfrontar preguntes difícils sobre qui són, quines motivacions amaguen les seves accions i quins límits morals estan disposats o no a traspassar per aconseguir allò que volen.