SAETA

Sona una saeta, sobre l’escenari jeu una corona de flors blanques, algú apareix portant un taüt i s’escolta la veu d’un esperit… Tot s’ensorra, res no és el que sembla en aquesta tragèdia còmica. El joc del teatre ens permet ser allò que no som, habitar llocs i temps desconeguts, i viure experiències al marge de la nostra realitat.

Perquè això es pugui produir, cal enderrocar els nostres límits, deixar-nos arrossegar pel corrent del joc escènic i fluir amb ell fins al seu tràgic final. En un homenatge al teatre en les seves diferents formes, aquesta obra reflexiona sobre el rol de l’actor, el sentit profund del seu ofici, l’essència del teatre i sobre com el teatre s’entrellaça amb la vida mateixa.

Els personatges existeixen únicament allà, en aquell espai i en aquell moment; i, així com l’actor dona vida als personatges, és d’ells mateixos de qui depèn l’obra, en un recordatori etern de la interdependència entre creador, creació i l’acte viu del teatre.