LA SORT
de Juli Disla
FITXA ARTÍSTICA
Autoria: Juli Disla
Dramatúrgia: Pérez&Disla
Direcció: Toni Agustí, Jaume Pérez i Santiago Ribelles
Repartiment: Juli Disla i Jaume Pérez
Disseny visuals i grafisme: Flexatowa – Juan Pajares
Il·luminació: Marc Gonzalo
Espai sonor: Carlos Gorbe
Cançó Una d’amor: Borja Penalba i Mireia Vives
Fotografia: Maria Cárdenas
Vídeo: Microfilm SL
Producció executiva: Pilar Garrigues
Distribució: a+, Soluciones Culturales
Agraïments: Jose de Lamo, Alberto Ibáñez Mezquita, Rosa Molero, Direcció General d’Infància i Adolescència (Generalitat Valenciana), Direcció General d’Igualtat en la Diversitat (Generalitat Valenciana), Espai Bestreta, Colectivo Miss Panamá, Maria Disla Carayol, Amparo Oltra, El Pont Flotant, Mario Mankey, Encarna, Julio, Salva i Concha.
Un projecte seleccionat en el VIII Laboratori d’Escriptura Teatral de la Fundació SGAE 2020. Ajudes a la Creació 2020 – Institut Valencià de Cultura
Una producció de Pérez&Disla
Amb la col·laboració de Paranimf Universitat Jaume I de Castelló, Ajuntament d’Alzira, Ajuntament d’Aldaia, Ajuntament de valència, Institut Valencià de Cultura i Ministerio de Cultura y Deporte – INAEM
Sinopsi
La sort parla de l’experiència dels seus protagonistes, Juli Disla i Jaume Pérez, com a família homoparental i interracial. La peripècia emocional i vital del seu procés d’adopció, un llarg camí administratiu i judicial amb la finalitat de formar una família.
La sort és també un homenatge al seu fill, que li pugui servir com a Llibre de vida en un futur.
A través de la seva vivència íntima ens parlen de la diversitat, de quins són els models de família, de com vivim les qüestions racials, de quins són els referents, l’entorn en el qual es desenvolupen els menors i de com influeix la política en tot això.
El procés d’adopció nacional pot allargar-se fins a vuit anys i no és definitiu fins que la justícia dicta una resolució d’adopció. Sovint s’ha abordat l’adopció des del conflicte o el drama. D’una banda, per les dificultats a les quals s’havien de sotmetre els adoptants i, d’una altra, per l’entorn del qual procedeixen els menors. No pot obviar-se que darrere de tota adopció hi ha una situació prèvia d’adversitat, però resulta imprescindible evitar posicions estigmatitzadores. Després de l’adopció la majoria d’infants tira endavant de forma positiva, són feliços i fan felices altres persones. Això no vol dir que els processos d’adopció siguin històries sempre meravelloses. Són històries d’educació i creixement.
Aquest espectacle forma part del cicle La família (o la família?), una proposta per reflexionar sobre el concepte de família des de diferents perspectives: els imaginaris, les relacions, les vulnerabilitats, les estructures socials, el món laboral, els sentits, les emocions…
