ATZUCAC

Si haguessis de dissenyar el teu propi funeral, què faries?

Si poguessis triar com morir, com seria? Un noi decideix guionitzar el seu comiat en una vetlla: un vagó de metro ple de gent jove s’atura de cop a mig trajecte. Un viatge de plaer es converteix en un malson. Hi ha mort, sempre. I, no obstant això, ens angoixa. Hi ha morts plausibles i hi ha tsunamis i incendis i guerres. Sempre hi ha guerres. I mentrestant… Sí, ens angoixa pensar en l’únic que és segur a la vida: que totes morirem. Potser no suportem la idea de morir perquè aprenem a viure en una constant prova i error. Però també hi ha tot allò que passa al mig: hi ha gent que val la pena, experiències que mereixen ser viscudes, vivències que donen sentit a tot, una abraçada que ho canvia tot i un plat de macarrons que ens dibuixa un somriure a la cara.

Davant la mort, l’únic que té sentit és brindar amb tequila, ballar fins a rebentar i dir tot allò que no ens atrevim a dir. Perquè val la pena encarar la mort amb una celebració de la vida. I aquesta la tenim assegurada… Mentre dura.