PAZZO

Què queda quan ja no queda res? Per què totes les generacions parlen d'una anterior "època daurada"? I on és la nostra? És que ja ha passat o encara ha de venir? És això que vivim ara, potser, la nostra època d'esplendor? Quina responsabilitat en tinc jo en tot plegat? I quina obligació envers la meva herència? Per què si se suposa que ara "estem millor que mai" jo tinc aquest nus constant a la gola i aquest mal d'esquena? 

En Dàrius i en Francesco, dos artistes de circ, malviuen al mig del camp entre les restes malmeses del que, fa molts anys, va ser una de les carpes de circ més grans i importants del país. En Franceso, l’amo, treballava amb el pare d’en Dàrius i plegats oferien un dels espectacles amb més èxit del moment. El jove Dàrius, però, no coneix res d’aquella època, només el que n’ha sentit a parlar.  

Tots dos intenten trobar la manera de mantenir viva la flama del seu ofici sense gaire èxit fins que, deu anys després que l’últim espectador abandonés la carpa, en Francesco decideix tornar a anunciar un únic passi de comiat. La idea sembla de bojos fins que, sorprenentment, algú compra una entrada.