LALI SYMON
FITXA ARTÍSTICA
Autoria i direcció: Sergi Belbel
Intèrprets: Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch
Veus en off: Joan Carles Gustems i Anna Carreño
Escenografia: Max Glaenzel i Josep Iglèsias
Vestuari: Nídia Tusal
Il·luminació: Kiko Planas
Espai sonor: Jordi Bonet
Caracterització: Helena Fenoy
Direcció de producció: Maite Pijuan
Producció executiva: Raquel Doñoro
Direcció tècnica: Moi Cuenca
Coordinació tècnica: David Ruiz
Ajudantia de direcció i regidoria: Anna Carreño
Perruqueria i maquillatge: Noelia López i Alicia Osete
Tècnics de so: Albert Ballbé i Genís Morral
Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez
Construcció de l’escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia
Confecció del vestuari: Goretti i Menchén Tomàs
Confecció dels telons: Peroni
Màrqueting i comunicació: Teatre Romea
Reportatge fotogràfic: David Ruano
Disseny gràfic: Santi&Kco
Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta, Zen Eyewear i Kumi Sneakers
Agraïments: Berto Romero i Creu Roja Catalunya
Amb el suport de: Generalitat de Catalunya- ICEC Institut Català de les Empreses Culturals
Distribució: Sergi Calleja (scalleja@focus.cat)
És una coproducció del Teatre Romea i Grec 2023 Festival de Barcelona
Lali és una gran estrella reconeguda i estimada pel seu públic. No és exactament una actriu, sinó més aviat una comedianta. I encara més concretament, una monologuista. Els seus xous, divertits, irònics, i també punyents, delecten les espectadores als teatres i també a la televisió.
El que ningú no coneix és la seva autèntica personalitat, ni la vida privada de l’estrella, Lali Symon. I molta gent es pregunta si ella, que sempre es mostra alegre, enginyosa, directa i desinhibida davant la gent, és igual a dins i a fora de l’escenari.
I així, veurem que, quan s’apaguen els focus i ella abandona l’espai públic dels seus monòlegs, es transforma en una altra persona (o potser podríem dir també en un altre “personatge”?) i manté una relació especial i molt intensa amb dues dones decisives per a la seva vida privada: la seva mare i la seva filla, a les quals sempre ha mantingut al marge de la seva professió.
A partir d’aquí, la comèdia i la tragèdia s’alternen en tots dos espais, el públic i el privat, amb vasos cada vegada més comunicants.
I la ficció i la realitat acaben encreuant-se de manera gairebé indeslligable.
