LAS GUERRAS DE NUESTROS ANTEPASADOS

Un crit contra la violència de les guerres és la línia mestra de la novel·la de Miguel Delibes Les guerres dels nostres avantpassats, publicada el 1975. Des del nom del protagonista, "Pacífic", fins al final terrible de l'obra, l'autor val·lisoletà va defensar al llarg de les seves pàgines la pau davant de la guerra i la no-violència com a camí de vida.

Com a adaptador he volgut destacar el caràcter complex de Pacífic Pérez, la seva submissió als poderosos, la seva resignació gairebé franciscana davant d'un destí gravat a la seva memòria des del bressol amb les històries de les guerres que li explicaven l'Abue, el Bisa i el Pare. He respectat l'esquema original de la novel·la de les set entrevistes mantingudes pel Pacífic amb el psiquiatre de la presó. S'hi expressa amb plena llibertat i amb el millor llenguatge rural castellà, que amb tant d'encert li va concedir el seu autor original.

He de reconèixer en aquestes línies, sobretot, la gratíssima col·laboració rebuda per part de l'actor Carmelo Gómez (natural d'un poble de Lleó), que amb tant d'entusiasme com de coneixement ha treballat amb mi per "polir" l'última versió del text que ara presentem. I, per descomptat, agrair a Jesús Cimarro la seva apassionada i compromesa participació en aquest projecte des del minut u.

Eduardo Galán

Text del director

El teatre, almenys per a mi, revalida el seu sentit quan ens permet indagar a l'ànima humana, ens enfronta als nostres propis prejudicis proposant preguntes que queden rebotant entre el cor i el pensament en un diàleg revelador. Aquest text brillant i profundament humà se'ns presenta com un laberint atrapant que floreix a cada gir, impregnant els nostres sentits d'imatges, perfums, textures. Però també és un laberint mental, una mena de thriller que furga a la ment d'un ésser ple de matisos i contradiccions. La violència, l'odi com una mena d'herència ineludible de la qual no es pot escapar, és el punt de partida per ingressar en un univers d'éssers tan particulars que esdevenen universals i ens permeten mirar les nostres pròpies històries, les nostres pròpies herències en un món que sembla una vegada i una altra pensar que la guerra és d'alguna manera una manera de viure. Personalment, agraeixo l'immens honor de poder dirigir una obra de semblant envergadura amb un equip artístic extraordinari i un elenc realment descomunal que des del primer dia d'assajos va fer d'aquesta experiència una mica apassionant i transcendental. No tinc dubtes que el viatge commovedor que hem viscut nosaltres traspassarà també cada espectador, convertint-se en el que somiem que sigui el teatre: un fet transformador.

Claudio Tolcachir